Hi ha un consens clar a afirmar que el legislador estatal ha estat poc afortunat a l’hora d’establir les regles d’entrada en vigor del nou Estatut bàsic de l’empleat públic (EBEP), com també en la redacció de determinats preceptes que pretenen introduir novetats importants. Això ha provocat una reacció “compulsiva” de les diferents administracions (estatal, autonòmiques i locals –diputacions, grans ajuntaments, la Federació Espanyola de Municipis, etc.) mitjançant l’aprovació d’instruccions interpretatives que, malauradament, tampoc no hi han aportat la llum necessària per tractar amb garanties l’aplicació de la nova norma bàsica. I sembla que, ara com ara, la doctrina està en una fase més voluntarista que reflexiva, ja que no ha tingut temps de “digerir” la profunditat dels problemes d’aplicació d’una norma la redacció de la qual és “clarament millorable”. Tot això és més preocupant en el món local, que es veu immergit en un nou laberint jurídic que condiciona les decisions sobre la gestió del personal, ja difícil en si, i no és que el laberint que hi havia fins ara fos millor, però era conegut i havia estat “depurat” reiteradament per bastants decisions judicials i pels textos refosos oportuns.

L’operador jurídic ara té un repte doble: encertar amb el precepte aplicable i elaborar una interpretació que pugui superar el control d’uns tribunals de justícia que, en el majoria dels casos, han der començar a obrir un nou camí amb els mateixos dubtes i les mateixes contradiccions dels qui, segons l’interès que representen en cada cas concret, en poden defensar interpretacions contradictòries.