L’àmbit públic no pot ni ha de restar aliè a aquest procés de revolució tecnològica. Pel que fa a la dimensió política, les possibilitats que s’obren fan que aparegui un nou vector en l’exercici de la ciutadania vinculat a nous espais per a la reflexió, nous canals de participació i formes d’expressió alternatives a les que s’han considerat tradicionalment. Blocs, xarxes socials, móns virtuals o el micro-blogging han fet aparèixer d’altres processos de formulació de les necessitats socials i grups d’interès virtuals amb una força, un dinamisme i una capacitat de desenvolupament de intensitat superior. Per bé podem comprovar que les estructures polítiques tradicional es van fent presents en aquesta nova societat virtual, la resposta que ofereixen i la seva capacitat d’interactuar-hi encara són febles. Les properes dècades, el concepte de política experimentarà transformacions importants, pel que aquesta significa de proximitat als ciutadans i de comprensió de les seves necessitats, que es materialitzaran en polítiques concretes en forma de lleis, plans i pressupostos.

L’Administració pública, com a organització proveïdora de serveis als ciutadans (entesos en el sentit més ampli de persones físiques i jurídiques), desenvolupa des de fa temps diverses iniciatives d’incorporació de la tecnologia tant en la relació amb el ciutadà com en la gestió interna. El procés presenta dues característiques: intensitat creixent, per tal com va adquirint importància amb el temps, tant en prioritat política com en assignació pressupostària (la Llei d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics, LAECSP, constitueix el impuls definitiu en aquest sentit), i desenvolupament desigual, perquè no totes les administracions han desenvolupat les TIC amb el mateix èmfasi.

Tanmateix, el repte no passa per complir les obligacions de la LAECSP i prou. La innovació i el veritable valor afegit consisteixen a obtenir una autèntica administració 2.0 que sigui capaç d’interactuar amb les noves estructures socials virtuals, de conversar amb audiències més àmplies, d’oferir els seus serveis de forma proactiva, d’accentuar la capacitat d’adaptació en matèria de continguts i de projectar-se de forma més àgil i transparent. Es tracta d’aconseguir una administració 2.0 amb més coordinació interna, disposada a gestionar el coneixement de forma compartida i a estimular i canalitzar el talent dels seus empleats públics.

Política, Administració i ciutadans caminaran junts cap a noves formes de relació. Aquest és, sens dubte, un els reptes decisius que l’àmbit públic ha d’haver resolt en un futur no gaire llunyà.