Aquests debats passen per alt una realitat política important. Els models de prestació de serveis públics no determinen únicament qui presta un servei, sinó que també condicionen qui n’obté el reconeixement polític. Si bé sabem que la ciutadania respon a les diferents modalitats de prestació de serveis públics modificant el seu suport als governants en exercici (Woodhouse, Belardinelli and Bertelli 2022), actualment sabem poc sobre com els responsables polítics prenen decisions polítiques relatives als models de contractació.

Les explicacions convencionals de la reforma dels serveis públics acostumen a assumir que els càrrecs electes trien els models de prestació perquè consideren que permetran millorar els resultats o reduir els costos. Tot i que aquests factors són clarament importants, els responsables polítics també són actors estratègics que operen en un entorn electoral. No només tenen incentius per prestar serveis, sinó també per assegurar-se que els votants reconeguin qui n’és responsable.

Aquesta constatació va constituir el punt de partida del nostre estudi recent sobre càrrecs electes locals dels Estats Units. Volíem entendre si les preferències dels polítics pel que fa a la prestació pública o privada de serveis estan condicionades per les oportunitats d’atribuir-se’n el mèrit polític.

Per investigar aquesta qüestió, vam dur a terme, en col·laboració amb CivicPulse, un experiment mitjançant una enquesta en què van participar més de 500 càrrecs electes locals d’arreu dels Estats Units. Es van presentar als participants projectes hipotètics d’infraestructures que variaven, mitjançant assignació aleatòria, pel que fa als models de prestació. Alguns projectes eren executats directament per organismes públics; d’altres, per contractistes privats, i uns altres, mitjançant fórmules híbrides en què participaven actors públics i privats.

Els resultats experimentals revelen una preferència clara i sistemàtica per la participació del govern en la prestació de serveis. En les diverses especificacions dels models, els càrrecs electes mostraven una probabilitat significativament menor de donar suport a projectes executats íntegrament per empreses privades que a projectes idèntics executats mitjançant fórmules públiques o híbrides. Aquesta preferència es mantenia fins i tot després de tenir en compte la informació sobre el rendiment dels projectes, cosa que suggereix que els enquestats no utilitzaven simplement la modalitat de prestació com a indicador indirecte de la qualitat o l’eficàcia. Per contra, els models de prestació semblaven exercir una influència independent sobre les valoracions dels responsables polítics. Cal destacar que les fórmules híbrides, amb participació d’actors públics i privats, eren valorades de manera considerablement més favorable que la prestació totalment privada. Això indica que mantenir un paper visible del govern pot mitigar les inquietuds associades a l’externalització.

L’explicació més plausible d’aquests resultats és la capacitat d’atribució. Les fórmules públiques i híbrides faciliten que els càrrecs electes estableixin una connexió clara entre l’actuació del govern i els resultats de les polítiques públiques. Quan es construeix una carretera, es repara un pont o es millora un servei públic, és més probable que els polítics n’obtinguin el reconeixement si els votants poden identificar clarament el govern com a responsable del resultat. La prestació íntegrament privada pot afeblir aquesta connexió en introduir actors addicionals en la cadena de responsabilitat.

Mètodes

La nostra recerca combina els avantatges de l’evidència experimental i qualitativa. Els enquestats van ser assignats aleatòriament a l’avaluació de projectes d’infraestructures que variaven en diverses dimensions, inclosa la modalitat de prestació del servei. Això ens va permetre aïllar els efectes independents de la prestació pública, privada i híbrida sobre les preferències dels responsables polítics. Un aspecte fonamental és que l’enquesta també convidava els participants a explicar les seves decisions amb les seves pròpies paraules. Aquestes respostes obertes aporten informació valuosa sobre els raonaments subjacents als resultats experimentals. En explicar per què esmentarien o no el projecte durant la seva campanya de reelecció i quines consideracions els portarien a afavorir una participació més gran o més reduïda del sector privat en el desenvolupament del projecte a la seva comunitat, alguns responsables polítics van posar èmfasi en les preocupacions habituals sobre el cost, l’eficiència i el rendiment de la gestió. Tanmateix, molts també van destacar qüestions relacionades amb la rendició de comptes pública, la visibilitat i la responsabilitat política. En altres paraules, els preocupava la capacitat d’atribució, és a dir, el grau en què la ciutadania els podia considerar directament responsables del projecte. Per tant, l’evidència qualitativa ajuda a aclarir els mecanismes subjacents als resultats quantitatius i mostra que els càrrecs electes sovint no consideren els models de prestació de serveis simplement com a opcions administratives, sinó com a decisions que condicionen la capacitat de la ciutadania d’identificar qui és responsable dels resultats públics.

Implicacions

Les nostres conclusions tenen implicacions més àmplies per a la manera com entenem la reforma contemporània dels serveis públics. En molts països ha augmentat l’interès polític per tornar a situar els serveis sota control públic, especialment en sectors molt visibles com el transport, els serveis bàsics i l’assistència sanitària. Tot i que aquests debats sovint es plantegen en termes de qualitat del servei o de relació qualitat-preu, les consideracions relatives a la visibilitat, la rendició de comptes i la responsabilitat política també hi tenen un paper important.

Això també està relacionat amb debats més amplis sobre la governança democràtica en entorns de polítiques públiques cada vegada més complexos. A mesura que els governs depenen de xarxes més extenses de contractistes, col·laboracions i organitzacions amb autonomia funcional, a la ciutadania li resulta més difícil identificar qui és responsable dels resultats de les polítiques públiques. Això pot afeblir un dels mecanismes essencials de la democràcia: la capacitat dels votants de premiar o castigar els càrrecs electes pel rendiment del govern.

La conclusió principal és que la prestació de serveis públics mai no és una qüestió purament administrativa. Les decisions sobre qui presta els serveis públics també són decisions sobre la rendició de comptes política. Per tant, entendre aquests incentius polítics és essencial per comprendre per què els governs trien determinats models de prestació i per què algunes reformes resulten políticament més atractives que d’altres.

El missatge és clar tant per als acadèmics com per als professionals i els responsables polítics. Les fórmules publicoprivades no s’haurien d’avaluar únicament en termes d’eficiència i eficàcia, sinó també en funció de com configuren la rendició de comptes democràtica i la visibilitat de l’actuació governamental.

Recomanacions de política pública

• Els marcs de contractació pública haurien de prioritzar el valor públic a llarg termini i els resultats dels serveis per damunt de la visibilitat política a curt termini d’uns determinats models de prestació.

• Els governs haurien de reforçar els requisits de transparència en les decisions de contractació pública perquè les opcions entre la prestació pública, privada i híbrida es puguin examinar d’acord amb criteris objectius.

• Els principals processos de contractació pública haurien d’incorporar mecanismes independents de revisió i supervisió per reduir la influència dels incentius electorals sobre les decisions relatives a la prestació de serveis.

• Els responsables polítics haurien de reconèixer que les preferències per determinats models de prestació poden reflectir incentius polítics, a més de valoracions sobre l’eficiència, el cost o la qualitat.

Implicacions per als professionals

• Els professionals de la contractació pública haurien d’actuar com a garants del valor públic a llarg termini, assegurant-se que les decisions sobre els models de prestació continuïn basant-se en l’evidència i el rendiment.

• Uns criteris sòlids d’avaluació tècnica poden contribuir a protegir els processos de contractació pública de les pressions derivades de la voluntat d’atribuir-se el mèrit polític.

• Els mecanismes de participació i consulta dels grups d’interès poden constituir un contrapès important davant les consideracions electorals a curt termini.

• Els professionals haurien de ser conscients que els càrrecs electes poden valorar els models de prestació tant per la seva visibilitat política com pels seus mèrits operatius.

• Una contractació pública eficaç exigeix equilibrar la rendició de comptes democràtica amb la necessitat de garantir uns serveis públics eficients i d’alta qualitat.

Eleanor Florence Woodhouse és professora associada de Polítiques Públiques i directora del màster universitari en Polítiques Públiques del Department of Political Science and School of Public Policy de l’University College London (UCL). Paolo Belardinelli és professor assistent a l’O’Neill School of Public and Environmental Affairs i membre afiliat de l’Ostrom Workshop de l’Indiana University Bloomington.

Referències

Woodhouse, E. F., P. Belardinelli, and N. Lee. 2026. “Policymakers' Preferences Over Public–Private Modes of Service Delivery and Credit-Claiming: Experimental Evidence.” Public Administration 1–16. https://doi.org/10.1111/padm.70065.