La innovació necessària. Hem de reconèixer la importància del sector públic en l’economia de qualsevol país, tant en termes quantitatius –recursos involucrats, dimensió social– com en termes qualitatius, pels eixos de generació de valor públic en què actua. La societat reclama amb força una millora en aquest sector. Estudis recents del CIS indiquen que gairebé el 40% dels ciutadans enquestats qualifiquen de negatiu o molt negatiu el funcionament de les nostres administracions públiques. Finalment, un tercer factor que fa necessari un fort impuls innovador en el sector públic és la sostenibilitat del propi sector, per tal que pugui acomplir la missió que li ha estat encomanada, amb la màxima eficàcia i a un cost mínim.

La innovació difícil. El tipus d’organització pública presenta inconvenients quan es tracta de produir un valor públic per al qual és necessari adaptar-se contínuament a les necessitats ciutadanes. Llavors, ens trobem davant d’estructures que són a les antípodes de l’escenari més adequat perquè aflori la innovació. Tot i així, no podem generalitzar: no són estranys els casos en què, dintre d’una mateixa administració, hi ha emprenedors interns –en qualsevol categoria– que cada dia troben fórmules imaginatives per fer més amb menys. Un altre element que condiciona decisivament l’activitat innovadora dintre d’una administració és la política. Algunes vegades –poques–, la pot accelerar, però això no és el més habitual: innovar vol dir arriscar i el risc comporta la possibilitat d’error.

La innovació realista. No és fàcil, en una societat en què sembla que tot s’ha inventat ja i en què la cautela s’anteposa al risc. Pretendre innovar obtenint la "idea del segle" és aventurat. No té per què ser així. Les petites innovacions són les més efectives, perquè són més fàcils d’obtenir i perquè van creant a poc a poc l’entorn favorable que facilita el resultat desitjat.

La innovació d’èxit. Cal trobar ecosistemes (processos i infraestructures) d’innovació en àmbits en què, per la seva pròpia naturalesa, les persones involucrades, l’impacte social, etc., es donin les condicions més adequades. Per exemple, en tot allò que implica relació amb el ciutadà (atenció, escolta, cogestió, coproducció, etc.).

A més, la innovació com a motor del canvi exigeix una important activitat de comunicació, basada a obtenir complicitats dels diversos actors –interns i externs– implicats en el procés, la qual cosa és més evident a mesura que els serveis són més ambiciosos i rupturistes.

El directiu és la peça imprescindible per tal d’aprofitar les oportunitats que aquests processos oberts ofereixen. El seu repte serà identificar col·laboradors que es comprometin activament amb la innovació i a liderar el procés de gestió del canvi que comporta.

Hi ha casos que avalen la possibilitat d’innovar a gran escala en el sector públic. Quan s’ha volgut abordar un procés profundament innovador, s’ha realitzat amb èxit. Recordem el cas de l’Agència Tributària: l’excel·lència dels professionals d’aquesta institució i el seu compromís amb el procés innovador ens mostren el camí d’una autèntica administració innovadora.