El sector públic sovint és titllat d’ineficient, mentre que el privat sembla que té, en l’imaginari col·lectiu, el monopoli de la creació de valor, riquesa i benestar. El concepte de benestar ha evolucionat al llarg del temps: des de la visió mercantilista d’acumulació de metalls preciosos o de béns per part dels economistes clàssics, a la visió individual del benestar neoclàssic, la perspectiva de conjunt keynesiana o la incorporació del capital humà de Gary Becker, fins arribar a la visió multidimensional actual, que entén el benestar com un conjunt de factors vinculats a la llibertat, a les oportunitats, als recursos naturals i financers i a les capacitats, entre d’altres.

Des d’aquest punt de vista, la contribució del sector públic al benestar individual i col·lectiu és fonamental i desborda àmpliament aquella imatge reduïda a l’exercici de la tramitació burocràtica. Els gestors públics afronten alts nivells de complexitat i exigència, i han de donar resposta a reptes de la magnitud de la crisi climàtica, els canvis demogràfics o els impactes del salt tecnològic. El seu capital de coneixement hauria de ser molt valuós per a qualsevol escola de negocis o organització social que vulgui incidir positivament en la societat.

És essencial enfortir la reputació del public management per estimular l’atracció de talent; ens calen professionals amb aptituds i amb experiència per donar resposta als reptes de la societat, des de la seva llibertat d’opinió i des del rigor professional. 

Al llibre Per què fracassen els països?, Daron Acemoglu i James A. Robinson esmenten la qualitat de les institucions com un factor que explica les diferències de benestar entre les nacions. Els i les public managers són garants d’aquesta qualitat i artífexs de la transformació de les polítiques públiques en benestar col·lectiu.

Jordi Valls és quart tinent d’alcaldia d’Economia, Hisenda, Promoció Econòmica i Turisme de l’Ajuntament de Barcelona.