Quan una figura pública diu que una acció s’ha fet en interès públic, s’està convidant, si no exhortant, el públic a creure que aquesta acció és el reflex d’una motivació superior que encarna un esperit superior, que transcendeix qualsevol aspiració personal i benefici privat i mereix ser reconeguda com una manifestació d’altruisme al servei d’un bé superior, digne de respecte. Així doncs, l’expressió “interès públic” té una ressonància gairebé sagrada, i s’utilitza per justificar, si no per ennoblir, una sèrie d’asseveracions i afirmacions, declaracions i decisions.
La reputació és important per a les agències governamentals perquè en millora l’autonomia, els recursos i el poder dins del sistema polític (Busuioc i Lodge, 2017; Carpenter, 2010; Maor, 2016). Daniel Carpenter (2010) ha definit la reputació burocràtica com el conjunt de creences que tenen diversos públics, entre ells els ciutadans, sobre les capacitats, els rols i les obligacions exclusius d’una agència. En un article que hem publicat recentment a Governance (Lee i Van Ryzin 2018), informem del desenvolupament d’una nova escala per mesurar la reputació burocràtica segons els ciutadans i d’altres stakeholders. Ara resumim breument els motius que ens han portat a desenvolupar i a verificar aquesta nova Escala de Reputació Burocràtica (BRS), i la metodologia que hem seguit.
El crowdsourcing o proveïment participatiu ha sorgit com un important punt d’atenció en molts camps professionals i té un impacte creixent en el sector públic. El crowdsourcing constitueix “l’acte d’una empresa o una institució que consisteix a agafar una funció que abans exercien els seus propis treballadors i externalitzar-la a una xarxa indefinida de persones en forma d’una convocatòria oberta” (Howe, 2006). El govern del crowdsourcing es refereix als esforços que fa el govern per incorporar els ciutadans en la coproducció dels serveis i les polítiques públiques a través de la tecnologia (Liu, 2017). Per exemple, l’Oficina de Patents dels Estats Units va implicar el públic en la revisió de les sol·licituds de patent en un projecte denominat Peer-to-Patent (Noveck, 2009). A més, tant el govern federal com els governs locals dels Estats Units adopten el crowdsourcing en l’elaboració de les seves polítiques, com és el cas del Challenge.gov (Mergel i Desouza, 2013) i del Next Stop Design (Brabham, 2012). Quan feia tallers de formació per als funcionaris públics sobre el govern del crowdsourcing, sempre sorgia la mateixa pregunta: “L’adopció del crowdsourcing genera realment unes polítiques i uns serveis més efectius o fa augmentar la confiança entre els ciutadans i els governs?”
Les organitzacions col·laboren cada vegada més en xarxes interorganitzatives, uns sistemes socials separats en què es coordinen, en l’espai i en el temps, les activitats d’almenys tres organitzacions jurídicament independents. Al sector privat, col·laboren per mantenir l’avantatge competitiu. Al sector públic, coordinen diverses activitats per tal d’abordar els grans reptes socials, com la protecció del medi ambient, la migració, la reducció de la pobresa o l’atenció sanitària integral.
Creades inicialment com a escoles d’administració pública i per tal d’ajudar a consolidar i avançar en el funcionament de l’estat nació, aquestes institucions s’han transformat amb el temps en escoles de governança o de política pública. En aquesta evolució, han sorgit moltes tensions derivades de la tríade gestió i administració – acadèmia i anàlisi política – política i disseny de les polítiques (v. figura 1). Cadascun dels vèrtexs d’aquesta tríade representa un component diferent i relativament potent: l’acadèmia està interessada majoritàriament en l’analítica; els administradors públics, a optimitzar els processos, i els dissenyadors de les polítiques, a cercar-hi respostes viables.
