Els economistes i els experts en management poden col·laborar per entendre la reforma i el lideratge en el sector públic?
Durant aquests darrers vint-i-cinc anys, els teoritzadors de les polítiques de diverses disciplines han pogut observar i analitzar el desplegament de la segona de les grans onades de reforma radical en l’Administració pública de l’Estat industrial modern. Aquesta onada de reformes ha transcendit molts límits nacionals, per la qual cosa els seus defensors argumenten que forma part d’un procés de modernització “inequívoc, irreversible, convergent i beneficiós” (Hood, 1998, pàg. 196). Essencialment, es tracta d’una variant de la “tesi de la futilitat de la resistència” segons la qual els partidaris de la reforma solen avançar per contrarestar la retòrica reaccionària dels seus oponents (Hirschman, 1991). La implicació d’aquesta tesi és que, sigui quin sigui l’especial interès que els ‘reaccionaris’ puguin tenir a l’hora d’oposar resistència a la “modernització”, aquesta resistència és, en última instància, sostenible, ja que els sistemes d’administració pública del món convergeixen en els que s’han revelat com la “millor pràctica” d’última generació.
