Alguns dels articles de professors de l'IDGP publicats darrerament a la premsa
Annexats en format PDF (en versió original)
Barcelona, 05 de desembre de 2008. Els representats de bona part de la societat civil catalana es van reunir a ESADE per fer públic un manifest en el que es comprometen a situar com a primera prioritat la millora del sistema educatiu a Catalunya.
La introducció de les reformes de la nova gestió pública (NPM) en el sector públic ha produït nombroses transformacions en l’estructura de l’aparell governamental. Un d’aquests canvis ha estat la creació de mercats i quasimercats i, en conseqüència, la creació i el desenvolupament de noves agències reguladores independents per supervisar-los. No obstant això, s’han desencadenat algunes conseqüències no previstes en l’evolució i l’acompliment d’aquests organismes. Es tracta d’esculls relacionats amb tres paradoxes/dimensions: 1) la tensió entre autonomia i control, 2) el conflicte potencial entre responsabilitat i transparència enfront de l’eficiència i l’efectivitat i 3) els processos de divergència que impliquen legitimitat enfront de les habilitats i els coneixements especialitzats. Per tant, aquest article intenta desenvolupar un marc de treball general per tal d’estudiar aquestes paradoxes en determinades agències reguladores. Farem servir una perspectiva estructural/organitzativa i un enfocament institucional per traçar unes quantes hipòtesis que ens ajudin a analitzar les dimensions que hem citat anteriorment.
Durant aquests darrers vint-i-cinc anys, els teoritzadors de les polítiques de diverses disciplines han pogut observar i analitzar el desplegament de la segona de les grans onades de reforma radical en l’Administració pública de l’Estat industrial modern. Aquesta onada de reformes ha transcendit molts límits nacionals, per la qual cosa els seus defensors argumenten que forma part d’un procés de modernització “inequívoc, irreversible, convergent i beneficiós” (Hood, 1998, pàg. 196). Essencialment, es tracta d’una variant de la “tesi de la futilitat de la resistència” segons la qual els partidaris de la reforma solen avançar per contrarestar la retòrica reaccionària dels seus oponents (Hirschman, 1991). La implicació d’aquesta tesi és que, sigui quin sigui l’especial interès que els ‘reaccionaris’ puguin tenir a l’hora d’oposar resistència a la “modernització”, aquesta resistència és, en última instància, sostenible, ja que els sistemes d’administració pública del món convergeixen en els que s’han revelat com la “millor pràctica” d’última generació.