Als darrers 17 anys, he acomplert funcions d’assessorament en polítiques d’alt nivell per al govern central i per a l’administració local. Les màximes dificultats amb què m’he trobat en la vida pública no han estat degudes a problemes tècnics d’anàlisi política, sinó que s’han derivat del fet de treballar amb persones que volen i valoren coses diferents.
En el moment de redactar aquest escrit, la pandèmia de la COVID-19 s’està manifestant en tota la seva virulència, amb més de quatre milions de casos confirmats i gairebé 300.000 morts arreu del món. Vols cancel·lats, escoles tancades i restriccions en el subministrament de material sanitari són alguns exemples il·lustratius de l’impacte enorme que està causant aquesta poderosa amenaça microscòpica. El brot mundial del coronavirus ha trastocat la vida tal com la coneixíem fins ara. Per a molts nord-americans, la pandèmia va arribar per sorpresa. No obstant això, els experts en salut pública ja advertien del potencial d’un brot viral que podria tenir conseqüències letals i ser de gran abast. Aquests professionals instaven a aprendre del passat i de la importància de la col·laboració per resoldre problemes en què és essencial adoptar una acció coordinada i en què el cost del fracàs és enorme.
Els països del V4 [1], després de gairebé trenta anys fent reformes espectaculars, en molts aspectes, en el terreny de la democratització dels sistemes de govern i construint les seves economies de mercat, ara mostren una preferència clara pels governs de tendència populista; aquesta predilecció afecta els països de la regió amb diferents graus d’intensitat (aquestes tendències són especialment evidents a Hongria i a Polònia). Així mateix, el concepte de democràcia il·liberal s’està popularitzant entre algunes de les elits dirigents i també gaudeix del suport d’una gran part de la societat. En conseqüència, els canvis en les estructures institucionals que sostenen els mecanismes de govern hi són cada vegada més evidents.
Els intermediaris poden acomplir un paper important, facilitant formes de col·laboració que inicialment són complexes. Per exemple, poden ajudar en les col·laboracions intersectorials, en què les empreses, els governs i les organitzacions de la societat civil afronten conjuntament un repte urgent per a la societat, com ara el canvi climàtic, l’exclusió social o una epidèmia. Més que representar els interessos d’un sector determinat i assumir el rol executiu i de presa de decisions que correspon a qualsevol membre en condicions normals, el paper de l’intermediari és facilitar el procés de col·laboració i alimentar les relacions col·laboratives. Sobre aquest tema, la literatura precedent ajuda a explicar com i en quines condicions aquests intermediaris potencien la col·laboració entre sectors. Per exemple, connectant les parts desconnectades, poden contribuir a eixamplar l’àmbit de la col·laboració. A més, aplicant incentius que motiven el comportament cooperatiu, i mediant entre les opinions i els punts de vista divergents de cadascuna de les parts, poden ajudar a coordinar-ne la interacció i a millorar la qualitat de les seves relacions.
Aquest article tracta de com la formació en lideratge pot contribuir al canvi sistèmic a l’administració pública. Parla de la naturalesa del desenvolupament del lideratge per tal d’accelerar el canvi sistèmic en la direcció pública i millorar les competències per abordar els problemes socials més complexos. Posa de manifest la interconnexió entre els diferents àmbits de les polítiques públiques i convida a contemplar el sistema administratiu com un sistema d’activitats viu i obert. I ho il·lustra amb l’exemple d’un cas de formació en lideratge de llarga durada a Finlàndia, durant el període 2016-2018.
