Totes les organitzacions i les persones ens hem de dotar d'un propòsit, un motor, un motiu que ens mogui. A partir d'aquí, ens caldrà un mapa que ens indiqui on volem anar. I, finalment, per transitar cap a l'objectiu, ens haurem de dotar de les eines, dels instruments necessaris, i fixar-nos les fites que verifiquin que anem bé.
Un repte fonamental de qualsevol govern és comprendre i millorar les experiències que tenen els ciutadans quan interaccionen amb els serveis públics. Als darrers anys, la càrrega administrativa ha ofert una nova perspectiva de com els governs poden abordar aquest repte. Hem estudiat aquest tema durant més d’una dècada i n’hem escrit el llibre Administrative Burden: Policymaking by Other Means. I aquestes són les lliçons que n’hem après.
Objectius La innovació va adquirint cada vegada més importància entre els líders empresarials, les comunitats, els governs i els països, perquè és essencial per garantir la supervivència, la competitivitat, el creixement i el domini del mercat. Malgrat aquesta importància creixent, la innovació sovint no aconsegueix millorar l’eficiència i oferir uns serveis millors. Així doncs, en aquest article pretenem identificar la innovació en el sector públic, i assenyalar els obstacles amb què es troba en les organitzacions, les qualitats del lideratge i els climes organitzatius que fomenten cultures d’innovació. Si bé les interpretacions de la innovació varien, un tema recurrent a la literatura és que la innovació depèn principalment de la creativitat (Houtgraaf, Kruyen i Van Thiel, 2023) i del lideratge, inclosa la competència, a banda de l’esforç i de l’experimentació que requereix qualsevol invenció (Chapman, 2006). Davant l’ambigüitat que envolta la innovació en el sector públic i la manca d’instruments de gestió per abordar-la, aquest article proporciona algunes idees per entendre la dinàmica de la innovació a l’entorn públic.
Les iniciatives de desconstrucció –desmantellament– de l’Estat administratiu cada vegada són més habituals a molts països. Per exemple, als Estats Units, el president Trump va dictar a l’octubre del 2020 l’ordre executiva 13957, que creava l’Annex F en el servei exceptuat dels funcionaris de carrera que exercien càrrecs de confiança relacionats amb el disseny, l’establiment i la defensa de les polítiques. L’ordre empoderava les agències a eliminar aquells empleats que influïen en les polítiques i que tenien un baix rendiment o bé es mostraven intransigents, i els treballadors acomiadats no podrien presentar cap recurs en conra del seu acomiadament. L’Annex F, però, va tenir una vida curta. El president Biden el va rescindir dos dies després de prendre possessió del càrrec, al gener del 2021.
Els càrrecs de confiança són omnipresent arreu del govern. Nomenar persones per ocupar càrrecs públics és un fet que s’esdevé fins i tot en els sistemes administratius més weberians. Malgrat aquesta omnipresència, aquesta pràctica sovint és desaprovada tant pels funcionaris com pels acadèmics. Obtenir una ocupació pública per designació, i no pel sistema de mèrits, és vist com una forma encoberta de corrupció o, almenys, com una vulneració dels principis que sostenen les “bones pràctiques” de la gestió del personal públic. Per tant, els reformadors de l’administració, especialment les organitzacions internacionals de donants (v. Grindle, 2012), volen eliminar, o almenys reduir, els càrrecs de confiança per tal de promoure el “bon govern”.
