Vicente: Deja de discutir con el sistema sanitario que se te enfría la cena
Forges cada dia a:
Com troben informació, els funcionaris, sobre els problemes als quals s’enfronten a la feina? Concretament, com i quan van més enllà dels límits de la seva organització per trobar respostes? Aquesta cerca de respostes s’enfronta a uns obstacles potencials considerables, especialment en un sistema de govern descentralitzat, com el dels Estats Units. En un article recent (que es publicarà a l’American Review of Public Administration, [1]), hem examinat els mecanismes alternatius que s’utilitzen en el sector públic per compensar aquesta dispersió de coneixements especialitzats. Plantegem, concretament, que el desenvolupament de les xarxes interpersonals informals acompleix un paper important a l’hora de proporcionar accés a coneixements especialitzats en un sistema altament descentralitzat. Les xarxes de pràctica (XdP) són un seguit de vincles flexibles entre persones que, encara que no ocupin llocs equivalents, duen a terme pràctiques amb un cert grau de semblança [2].
Els governs d’arreu del món compren en l'actualitat, de manera rutinària, moltes coses a la indústria. Algunes d'aquestes coses són productes senzills, com ara els clips, fàcils de descriure i de fabricar; d’altres són productes complexos, com els sistemes d'armament, difícils de descriure i de produir. Massa sovint els organismes governamentals aborden l'adquisició de productes complexos com si compressin productes més senzills. Comprar un sistema d'armament no és pas el mateix que comprar clips.
Els processos de reforma que han afectat les organitzacions del sector públic durant les darreres dècades s'han inspirat en la idea de “fer que el sector públic s'assembli més a una empresa” (Ferlie et al., 1996). Com a conseqüència, les organitzacions del sector públic han adoptat instruments de gestió i mecanismes com els del mercat, usats tradicionalment en el sector privat (Hood, 1991,1995; Pollitt i Bouckaert, 2000). Una de les característiques clau de les reformes ha estat representada pel fenomen de la contractació externa, que requereix redissenyar substancialment els models de gestió i les eines de control per permetre al govern dirigir les entitats externes cap a satisfer l'interès públic.
L’ambigüitat es dóna quan una persona no té la informació que necessita (Kahn et al., 1964). A les organitzacions, «l’ambigüitat vindria a incrementar la probabilitat que una persona estigui insatisfeta amb la funció que acompleix, senti angoixa, distorsioni la realitat i, en conseqüència, sigui menys eficient» (Rizzo et al., 1970, p. 151). Està demostrat que, quan als empleats públics els manca informació (és a dir, tenen un nivell d’ambigüitat alt) respecte dels objectius d’acompliment de l’organització —pel que fa a les fites, els terminis i les prioritats entre els objectius—, estan menys satisfets amb la seva feina.
El terme anglès «red tape» (amb el qual es denominen els tràmits burocràtics excessius) és un concepte ben conegut tant en l’àmbit professional com en l’acadèmic. Malgrat que els professionals han bregat des de sempre amb la paperassa, ha estat en les darreres dècades quan s’ha desenvolupat més la recerca acadèmica, com mostren les moltes dotzenes d’estudis revisats per experts que s’han publicat sobre el red tape. Si bé els legisladors cada vegada paren més atenció a la qüestió de «reduir la paperassa», el red tape no és un concepte acadèmic que estigui especialment ben definit o provat. En la recerca acadèmica, encara no queda clar fins a quin punt el concepte de red tape és subjectiu o objectiu (o una combinació de totes dues coses), ni si les regles i els procediments que per a una de les parts interessades són red tape, poden servir per a una finalitat legítima per a una altra de les parts.