La reforma de l’Administració i la millora dels serveis públics és un dels grans objectius de la XV legislatura de la Generalitat de Catalunya, juntament amb l’habitatge, la seguretat i la recuperació del lideratge econòmic, fonamental per generar prosperitat compartida.
Les polítiques d’innovació orientades a missions (MOIPs) són paquets coordinats de mesures polítiques i reguladores dissenyats específicament per mobilitzar la ciència, la tecnologia i la innovació amb l’objectiu d’afrontar objectius ben definits relacionats amb un repte social, dins d’un termini establert. Les MOIPs sovint es componen de múltiples missions —cada una amb un objectiu clarament definit, la seva pròpia estructura de governança i una combinació de polítiques adaptada a mida.
“(Els empleats públics) van a jugar a tennis... van a jugar a golf... No estan treballant.” – President Donald Trump sobre el teletreball al govern federal. [1] Mentre el debat sobre el teletreball continua generant reaccions polaritzades en l’àmbit polític i corporatiu, una veu resta poc explorada: la dels mateixos treballadors. L’objectiu del nostre treball és avaluar comparativament les preferències pel teletreball entre treballadors del sector públic i del privat, investigant què pot explicar les semblances i les diferències.
L’any 2020, l’Ajuntament d’Edenton, Carolina del Nord, va establir una Comissió de Relacions Humanes per estudiar passos cap a la reconciliació racial. Entre les seves recomanacions hi havia la retirada d’una estàtua d’un soldat confederat que commemorava la història d’Edenton com a part del sud esclavista dels Estats Units. Aquest esforç va galvanitzar l’oposició. Tal com informava el Washington Post, “Un capítol dels Sons of Confederate Veterans, temps enrere extingit localment, va reviure. El Dia Confederal del Memorial, oblidat, va ser ressuscitat i commemorat de nou el mes passat amb una ofrena floral i el record dels morts rebels.” [1]
El curs passat, el Public Management Lab va analitzar els principals reptes dels serveis públics catalans i va establir línies d’acció per al futur de la gestió pública. Es van identificar cinc grans desafiaments: millorar l’equitat social, gestionar la complexitat en un entorn global, afrontar el canvi climàtic, impulsar la digitalització i actualitzar el model de l’estat del benestar. D’aquests reptes en van derivar cinc objectius estratègics: enfortir el lideratge públic i la col·laboració publicoprivada, desenvolupar i retenir talent, represtigiar el sector públic, millorar la governança i garantir la sostenibilitat en totes les seves dimensions.
La teoria de la governança ha oscil·lat durant molt de temps entre paradigmes d’estabilitat i canvi, jerarquia i xarxes, resiliència i innovació. A Robust Governance in Turbulent Times, Christopher Ansell, Eva Sørensen, Jacob Torfing i Jarle Trondal presenten una intervenció ambiciosa però alhora concisa en aquest debat. Publicat dins la sèrie Cambridge Elements in Public Policy, el llibre destil·la anys de col·laboració i treballs previs sobre turbulència, governança col·laborativa i innovació en una exposició coherent d’un nou paradigma de governança. La seva tesi central és que, en una era de “temps turbulents” – marcada per policrisis, xocs superposats i incertesa crònica – la governança ha d’anar més enllà de l’estabilitat burocràtica o de la flexibilitat en xarxa i, en canvi, cultivar la robustesa.
